martes, 22 de mayo de 2007

Escac i mat -Jaque mate- (Dos años siendo OMNIS II)

Aquí os dejo un texto que escribí hace un par de años sobre la soledad forzosa y la soledad buscada. Está en catalán, pero lo he traducido para la ocasión ^^

Este escrito fue publicado en "El club de los OMNIS terminales (WLS Ver.)" el día 1 de junio de 2005. Espero que os guste ^^


ESCAC I MAT

Com sempre en aquells moments de debilitat va apropar-se a mi com una ombra obscura, pel darrere, mantenint fermament agafat entre les seves mans el terrible camp de batalla en que tantes llàgrimes havien estat vessades. Mai havia estat capaç de fugir de la seva proposició (“Una partida?”), mentre situava enfront meu el tauler blanc i negre que omplia de tristos contrastos el meu sentiment. Un cop les trenta-dos peces de l’escac eren perfectament situades al seu lloc, callava. Ho feia perquè veiés la immobilitat eterna d’aquells trossos de material inert. Aleshores jo començava a moure el meu pur exercit: peons atemorits pel que podien trobar davant, cavalls desbocats que no sabien gaire bé on situar-se, alfils covards que donaven ordres mentre s’amagaven a l’ombra de torres velles a punt de caure. La Reina dormia dolçament al seu jaç mentre el malsons envoltaven les quatre parets de la seva cambra. El Rei sempre moria. Llàgrimes de desconsol anaven a desembocar als meus llavis deixant anar la seva amarga dolcesa mentre pensava: “La Reina deu sentir-se sola”.

Però aquell cop va ser diferent. Abans de que tingués temps a dir-me res, mentre s’apropava per la meva esquena, vaig dir: “Juguem”. Quan va acabar de situar el batallons va callar, esperant que em quedés mirant. No li vaig donar el gust. Vaig enretirar totes les peces blanques, menys la Reina, i vaig posar-ne unes de noves que havia adquirit per a l’ocasió. Peons armats, cavalls enèrgics, alfils intel·ligents, torres fortes. La Reina dormia. El camp de batalla es va anar buidant poc a poc. El Rei blanc, sol, envoltat. “No són les peces, és el jugador” va insinuar amb la seva freda veu. “T’equivoques”. La Reina va despertar. Comprenent que no era ella la que estava sola, sinó que ella havia abandonat el seu Rei, va anar a defensar-lo. “Escac i mat”. Per primer cop havia vençut a la Soledat.

“A partir d’avui, seré jo qui et busqui per jugar".


JAQUE MATE

Como siempre en aquellos momentos de debilidad se acercó a mí como una sombra oscura, por detrás, manteniendo firmemente cogido entre sus manos el terrible campo de batalla en el que tantas lágrimas habían sido derramadas. Nunca había sido capaz de huir de su propuesta (“¿Una partida?”), mientras situaba frente a mí el tablero blanco y negro que llenaba de tristes contrastes mi sentimiento. Una vez las treinta y dos piezas del ajedrez estaban perfectamente situadas en su sitio, callaba. Lo hacía vara que viese la inmovilidad eterna de aquellos trozos de material inerte. Entonces yo empezaba a mover mi puro ejército: peones asustados por lo que podían encontrar delante, caballos desbocados que no sabían muy bien donde situarse, alfiles cobardes que daban ordenes mientras se escondían a la sombra de torres viejas a punto de caer. La Reina dormía dulcemente en su lecho mientras las pesadillas envolvían las cuatro paredes de sus aposentos. El Rey siempre moría. Lágrimas de desconsuelo iban a desembocar en mis labios dejando ir su amarga dulzura mientras pensaba: “La reina debe sentirse sola”.

Pero aquella vez fue diferente. Antes de que tuviese tiempo de decirme nada, mientas se acercaba por mi espalda, dije: “Juguemos”. Cuando acabó de situar los batallones calló, esperando que me quedase mirando. No le di ese gusto. Retiré todas las piezas blancas, menos la Reina, y puse unas nuevas que había adquirido para la ocasión. Peones armados, caballos enérgicos, alfiles inteligentes, torres fuertes. La reina dormía. El campo de batalla se fue cerrando poco a poco. El rey blanco, solo, rodeado. “No son las piezas, es el jugador” insinuó con su fría voz. “Te equivocas”. La reina despertó. Comprendiendo que no era ella la que estaba sola, sino que ella había abandonado a su Rey, fue a defenderlo. “Jaque mate”. Por primera vez había vencido a la Soledad.

“A partir de hoy, seré yo quien te busque para jugar”.

No hay comentarios: